No et puc mirar, cloquer, que em fas basarda amb el
teu posat estàtic de mussol,tan ets al mati com a la tarda,sempre tan trist, abandonat i sol.
Quins ulls més grans oberts fora de mida,etteu posat estàtic de mussol,tan ets al mati com a la tarda,sempre tan trist, abandonat i sol.
donen tot l’aspecte d’encantat,que mai he vist en tu senyal de vida,mai he sentit la teva veu, mai has parlat.
D’aquell bon temps passat la teva historia no
en queda res, ni un sol pergamí escrit,nomes
tu pots fer pròpia memòria:qui et va aixecar? Qui t’ha tant mal ferit?
Parlessin doncs el teu naixement sabria
de l’art romànic allà en el segle deu, potser
ja tens mil anys o mes, diría,que en els teus empedrats tallats be prou que es veu.
I en l’ampla nau del temple mil·lenari,
Entre ruina,espant,desolació,com
gran fossa, sepulcre lapidari de capitells,arcades,
qué sé jo!
Que mal t’han fet els anys! també la guerra,
el llamp i la tempesta, encara més la soledat
que et volta i que t’aterra sense
que mai ningú et planyi per res.
Munts d’esbarzers I l’eura malastruga
van estrenyent el teu cos vell I malalt,
bacades i ramats aquí remuguen,les
aus de nit t’han pres pel seu casal.
Que gran és teva dissort ! si encara podries
viure molt mes, centúries, qui sap quant!
preó qui et darà la mà potent i pia
per arrencar el paràsits que t’asfixia
la teva vida avui agonitzant.
Bernat Fargas,prev.1964
